La doma del bou. Cinquena etapa. Domar al bou.

El domador condueix el bou amb calma. Després de la lluita interior, la consciència es torna obedient i suau. Il·lustració tradicional de la cinquena etapa de la doma del bou. El practicant guia el bou amb serenor, símbol de la consciència que comença a dominar els seus impulsos i a fluir amb equilibri interior.

Cinquena etapa

«Si el guardes bé i el cuides amb atenció,

es tornarà suau i dòcil.

Quan l’instint es calma i el cor es neteja,

el bou segueix al domador amb pas serè.»

El camí és ple d’arena movedissa. Meditar vol dir travessar un terreny delicat on les trampes prenen forma d’hàbits, d’errors nascuts de la ignorància, de desitjos que sedueixen i engoleixen. En els retirs, on les hores de meditació se succeeixen una darrere l’altra, el subconscient s’obre pas; apareixen set, gana, erotisme, fugides somiades. Si no hi ha atenció, aquests impulsos esdevenen fang. Primer fins als turmells, després fins als genolls, al final ja no hi ha espai per respirar.

La ment condicionada s’irrita quan no pot satisfer el que vol. La frustració encén la còlera. La còlera desgasta i ens deixa abatuts. Llavors arriben la indiferència i el sopor. El cos es rovella, la pràctica es fa mecànica. Meditem sense ànima i el cap s’afanya a comptar els minuts que falten. La llavor d’un instant de desànim pot créixer fins a esdevenir arbre, per això cal tallar-la mentre encara és petita. Un pas enrere per prendre alè, dos endavant per reprendre el centre.

La por és una altra xarxa. Fa rígid el sistema nerviós. Oprimeix el diafragma. Ofega la respiració. Temem el dolor. Ens fa por traspassar el límit conegut i temem deixar enrere el jo que hem estat. Però existir és acollir plaer i dolor. Negar-ne una dels dos, ens parteix. Durant la meditació, el remei no és fugir del dolor, és obrir el cos i deixar que la consciència l’abraci. Respirar dins la sensació fins que trobi el seu lloc.

També apareix la culpa, un jutge interior que condemna sense apel·lació. Moltes tradicions recorden una veritat simple; originalment som purs, no naixem amb pecat. La culpa és un vel de pensaments que es posa sobre la consciència. El que cal és responsabilitat lúcida, atenció que veu i aprèn; no càstig que encongeix. Cal identificar el fiscal i el botxí interns som més durs amb nosaltres que amb ningú. Deixar-los passar com núvols i tornar al silenci que no condemna. Transformar el nostre ego, d’amo a servent.

Domar el bou ja no consisteix a lluitar amb ell, sinó a aprendre a moure’s amb el seu ritme. La concentració i l’observació deixen de ser eines separades i esdevenen una sola respiració. Quan la consciència s’aferra, el simple fet de veure-ho ja la desfà; quan es dispersa, el retorn a l’alè la reuneix.

Tot esdevé una dansa entre quietud i moviment, entre atenció i fluïdesa. Com la muntanya que roman immòbil mentre el riu la travessa, la pràctica madura manté el centre ferm i el cor obert. Ja no cal forçar res. La presència actua per si mateixa.

La respiració és el pont que unifica cos i consciència. No cal controlar-la; només deixar que flueixi, profunda i suau, fins que ella mateixa esdevingui la mestra del silenci.

Cada estat mental té la seva manera de respirar; la por encongeix el pit; la tristesa el fa caure; l’abismament en la meditació, dita shamadi, amplia l’horitzó.

No es tracta de contenir l’alè. Es tracta d’habitar-lo i deixar que el diafragma pugi i baixi com onada que harmonitza la memòria del cos. Deixar que el dolor antic aflori i s’integri. Valentia tendra. Mirada que acompanya.

Recorda el mirall. El mirall no es mou. Les imatges sí. La consciència és el mirall. Pensaments i emocions són reflexos. Meditar no és deixar de pensar, és no aferrar-se. Pensar des del fons del no pensament.Deixar que tot passi sense resistència ni rebuig. La ignorància és oblidar el mirall i barallar-se amb les formes. Veiem serps on només hi ha una mànega. Una respiració llarga torna la lucidesa.

La doma és paciència, constància afectuosa, disciplina que no fa mal. Avui un pas curt, demà un altre, set caigudes i vuit aixecades. Quan el bou s’encalla, fuet. Quan s’escapa, llaç. A poc a poc es torna dòcil. No perquè l’hàgim vençut, sinó perquè ens hi hem fet íntims. Llavors la llibertat apareix com una cosa natural. El bou camina al costat i diu sí. El món continua movent-se. La consciència descansa.

____________________

Aquest text forma part de la sèrie Els deu quadres de la doma del bou, on es descriuen les etapes del despertar espiritual segons el mestre Kuoan Shiyuan (s. XII). Has llegit l’Etapa V: Domar al bou. La doma, continua amb la següent etapa, un pas més endins en el misteri de la ment i de la vida.