Més enllà de la separació: fonaments per a una pau mundial duradora

Monastir Zende Eihjen, Japó

Al llarg dels mil·lennis, la humanitat ha lluitat amb problemes profunds i apressants: el sofriment als nostres cors, el conflicte a les nostres comunitats, la guerra entre nacions i la degradació del nostre planeta. No passa ni un instant sense que algun mitjà de comunicació destaqui la gravetat del nostre temps.

Aquests problemes solen rebre explicacions superficials, amb poca o cap comprensió de la seva causa arrel compartida. Com a resultat, els nostres líders cerquen la pau mitjançant negociacions entre ments que, en el millor dels casos, produeixen aliances fràgils. I com que la natura de la ment és canviar, aquesta aliança acabarà inevitablement. L’única pau duradora —en un mateix i en la societat— ha d’estar fundada en alguna cosa prèvia i independent de la ment.

Una anàlisi més profunda revela que aquestes formes aparentment separades de desharmonia són símptomes d’una visió del món basada en la presumpció de separació. Aquesta pressuposa que el nostre ésser essencial és temporal i finit. D’aquesta manera, cadascú es percep com un jo individual, separat de les altres persones, dels animals i de la natura. Quan un individu es concep com una entitat discreta i independent, tots els seus pensaments, sentiments, activitats i relacions es despleguen d’acord amb aquesta creença errònia. De fet, cada idea i acció serà expressió d’aquesta premissa bàsica, legitimant un comportament que viola el primer principi de la veritat: la unitat de l’ésser.

Tots els conflictes entre individus, comunitats i nacions, així com l’explotació i degradació de la terra, es poden rastrejar fins a la violació d’un únic principi: el fet que compartim el nostre ésser. Per tant, qualsevol remei que no abasti aquesta causa primera tindrà, en el millor dels casos, només un efecte temporal. Les llavors de separació que van originar la crisi romandran latents en el mateix remei, i només serà qüestió de temps que tornin a brotar en noves crisis. És per això que molts moviments socials han fracassat a l’hora d’aconseguir els canvis que cercaven, fins i tot després de dècades d’esforços ben intencionats.

Hem de tornar al nostre coneixement primordial, reconegut al llarg de la història humana. Ja al segle VII aC, damunt l’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos s’hi van gravar les paraules: «Coneix-te a tu mateix». Al segle V aC, el filòsof grec Parmènides, considerat el pare de la filosofia occidental, va sostenir que tot allò existent deriva la seva aparent independència d’una única realitat no causada i immutable: l’ésser infinit i indiferenciat. Al mateix temps, a Orient, aquesta mateixa comprensió s’expressava als Upanishads: «El jo individual i la realitat última de l’univers són idèntics», i uns segles més tard ressonava en el cristianisme amb: «Jo i el Pare som u».

La unitat subjacent de l’ésser és el principi sobre el qual es fonamenten totes les grans tradicions religioses, filosòfiques i espirituals, cadascuna adaptada a les necessitats del seu temps. L’ésser s’experimenta com el “sóc” del nostre jo i l’“és” dels objectes i del món. Sent sencer, indivisible, perfecte i complet, no vol res, no cerca res i no resisteix res. No participa de l’angoixa ni del dolor que caracteritzen els nostres cors i ments; la seva natura és la pau i la felicitat mateixa. Dit d’una altra manera, la pau i la felicitat són la natura del nostre ésser, i compartim aquest ésser amb tothom i amb tot. Per això, aquesta comprensió no només és la font de la pau i la felicitat que anhelem, sinó també la base indispensable d’una societat justa i en pau.

Si aquesta comprensió és la font de la pau —tant en un mateix com en la societat—, ens hem de preguntar: com hi arribem, a nivell individual i col·lectiu?

En el nivell de l’individu aparent, només cal preguntar-se: «Soc conscient de ser? Soc conscient que sóc?». Qualsevol que llegeixi això pot respondre amb absoluta certesa: «Sí, sóc». L’afirmació «Jo sóc» es refereix al nostre coneixement de l’ésser. Aquesta simple consciència de ser és la nostra experiència més íntima i familiar. No és exòtica ni esotèrica; de fet, el gust del te és més exòtic que aquest senzill saber de ser.

Cadascun de nosaltres coneix el propi ésser abans que qualsevol altra cosa. Abans de saber «sóc home» o «sóc dona», «sóc musulmà» o «sóc jueu», «sóc pobre» o «sóc ric», sabem que «sóc». El nostre coneixement de l’ésser precedeix les nostres múltiples identitats i, com a tal, és l’única experiència que ens uneix. Així com les cases d’un barri mostren formes, mides i colors diferents però totes comparteixen el mateix espai físic, les nostres personalitats brillen en la diversitat i, tanmateix, estan impregnades de la mateixa presència única. De la mateixa manera que l’espai de la teva habitació és el mateix que l’espai d’una cambra a l’altra punta del planeta, així l’ésser en tu és el mateix que l’ésser en totes les persones, animals i coses. Aquest reconeixement del nostre ésser compartit és el que anomenem habitualment «amor», i és per això que els actes de crueltat ens resulten una violació tan profunda. Ens dol veure sofrir els altres perquè entenem que, en última instància, aquest mal ens és fet a nosaltres mateixos.

En el nivell de la societat, hem de viure aquesta comprensió alineant les nostres accions, relacions i institucions amb la unitat de l’ésser. Abans de relacionar-nos amb un home o una dona, un musulmà o un jueu, una persona pobra o una de rica, hem de relacionar-nos amb l’essència en ells. Recordem que tots dos fem servir el mateix nom per referir-nos al nostre ésser. Tots dos ens anomenem «jo». El fet de compartir aquest nom és una mostra de la unitat de l’ésser. T’anomenes a tu mateix amb el mateix nom perquè ets el mateix ésser.

Cada pensament i sentiment que tenim, i cada activitat o relació en què participem, és una expressió de la nostra visió del món. L’únic necessari és assegurar-nos que la nostra actitud de fons sigui coherent amb la comprensió que la pau i la felicitat són la natura del nostre ésser, i que compartim aquest ésser amb tothom i amb tot. Com va dir sant Agustí: «Estima, i fes el que vulguis». És a dir, reconeix la unitat prèvia que comparteixes amb tot i actua en coherència amb aquest saber.

La posada en pràctica d’aquesta comprensió no només és el camí directe cap a la pau i la felicitat dins nostre, sinó que també és el fonament per resoldre conflictes entre nacions i restaurar la nostra relació amb la terra. En resum, és la condició prèvia per a la pau mundial.

El pas següent en l’evolució de la humanitat és transcendir el paradigma de la separació. La unitat de l’ésser ha d’esdevenir el principi fonamental sobre el qual es construeixi tota relació o institució, ja sigui una família, una comunitat, una nació o una civilització. La nostra societat hauria de fonamentar-se en el primer gran principi de la veritat: la unitat de l’ésser.