La compassió: un camí de transformació interior

Port de Goa, India.

La paraula compassió prové del llatí cumpassio i del grec sympathia: “sofrir junts”. Però més enllà de l’etimologia, la compassió és un gest profundament humà: és la capacitat d’acollir el dolor de l’altre sense fugir-ne, sense jutjar-lo i sense sentir-nos superiors.

Els amics del silenci, de vegades generem col·loquis i en l'últim que vàrem fer sobre aquest tema, varem arribar conclusions com les que us comparteixo a continuació.

Sovint confonem la compassió amb la llàstima. La llàstima crea distància i ens situa en un lloc d’avantatge. La compassió autèntica, en canvi, ens apropa i ens iguala; ens convida a mirar l’altre de prop i a sentir el seu sofriment com a part del nostre. No és commiseració, sinó empatia activa.

Podem viure-la en diferents nivells. El primer és natural: tenir cura dels qui ens són propers, família o amics. El segon, més profund, ens porta a estendre aquesta actitud a qualsevol persona, coneguda o no, fins i tot a qui ens resulta incòmode. Finalment, la forma més transformadora de compassió neix quan desapareix la idea de “jo ajudo” i “tu ets ajudat”: simplement hi ha un gest espontani de donar-se, sense esperar res a canvi.

La compassió autèntica no es pot separar de la saviesa. Quan hi ha saviesa, no reaccionem amb prejudicis ni amb judicis rígids, sinó amb claredat i equanimitat. Això ens permet sostenir situacions difícils sense afegir-hi més dolor. En canvi, quan actuem sense compassió ni saviesa, sovint generem conflictes, ressentiments i culpes que s’allarguen en el temps.

En la vida quotidiana, la compassió es manifesta en accions senzilles: escoltar sense interrompre, oferir hospitalitat, no discriminar, acollir els altres tal com són. També es mostra en la paciència, perquè ser compassius requereix aprendre a sostenir i a esperar. La compassió i la paciència es nodreixen mútuament: una sense l’altra es queda incompleta.

Però la compassió no és només una actitud envers els altres. També és una manera d’habitar-nos a nosaltres mateixos, d’acceptar les pròpies ferides i de reconciliar-nos amb elles. Només qui s’ha reconciliat amb el seu dolor pot alleujar el dolor aliè sense projectar-hi les pròpies mancances.

La compassió no és debilitat ni victimisme. Tampoc és un manament extern que cal obeir. És un moviment interior que neix d’una experiència profunda de connexió amb la vida. Quan sorgeix, transforma la manera com mirem el món: ja no es tracta de “jo” i “els altres”, sinó d’una mateixa humanitat compartida.

Practicar la compassió no és res extraordinari. És tan senzill com reconèixer l’altre com a part de nosaltres i deixar que aquest reconeixement es converteixi en un gest concret. I és precisament en la suma d’aquests petits gestos quotidians on s’amaga la seva força transformadora.